ANIMALADES

PICATGE : MILLORA EN EL MANEIG DELS LLOROS

2012-01-10T09:35:00.000-08:00

MILLORA MANEIG LLOROS

Amb l’enriquiment ambiental volem potenciar les conductes naturals que són imprescindibles per garantir el benestar de l’animal, i per afavorir el desenvolupament de les destreses físiques i mentals.

Les psitàcides en llibertat passen gran part del temps volant d’una banda a l’altra buscant menjar i interaccionant amb els seus congèneres. En captivitat, en canvi, tenen la zona de vol limitada, disposen de menjar abundant sempre al mateix lloc i viuen sols. Aquest fet juntament amb la intel·ligència que tenen els lloros fa que comencin a aparèixer problemes de comportament quan aquests animals han de passar llargs períodes de temps sols i tancats a la gàbia sense res per fer. Per això és vital proporcionar-los enriquiment ambiental constant i variat si volem mantenir un lloro sa física i psicològicament.

MANEIG BÀSIC

Alimentació:

- Establir una dieta sana, variada i equilibrada (hidrats de carboni, proteïnes i minerals), i un horari fix d’alimentació col·locant l’aliment en recipients de difícil accés, dins de caixes de cartró que hagin de trencar per accedir al menjar, … per tal d’augmentar els períodes de recerca i manipulació del menjar.

- Oferir el menjar en diverses tomes al llarg del dia i en menjadores diferents.

Gàbia:

- Les dimensions mínimes de la gàbia han de permetre a l’au donar la volta sobre sí mateixa amb les ales ofertes sense tocar en cap punt.

- Els lloros mantinguts sols i/o en gàbies de dimensions reduïdes han de gaudir de períodes de fora de la gàbia per a exercitar les seves ales i interaccionar amb els seus propietaris, estimulant així la seva intel·ligència i comportament social innats.

- Les aus que viuen dins de casa haurien de tenir diàriament unes hores a l’aire lliure, lluny de les corrents d’aire.

- El material de les gàbies ha de ser resistent i de materials que evitin la intoxicació si accidentalment els ingereixen.

- El fons de la gàbia hauria de tenir una reixa per evitar que l’animal entri en contacte directe amb les femtes i restes de menjar.

- Les gàbies més recomanades per a lloros són les que tenen un sostre que es pugui obrir i on s’hi pot posar un penjador/recolzador perquè l’animal s’hi posi durant els períodes de semillibertat.

- No és recomanable que els lloros estiguin a l’exterior en temperaturas properes als 0ºC.

- Les gàbies no s’haurien de col·locar mai arran de terra, les aus se senten insegures en el terra. Una posició elevada de la gàbia amb penjadors a l’alçada del pit i els ulls dels humans.

- Les psitàcides per naturalesa són animals destructius, per això es recomana que tant les menjadores com abeuradores siguin d’acer inoxidable.

- Els gronxadors de plàstic o metàl·lics són poc recomanables ja que poden acabar lesionant les potes del lloro.

- Les branques d’arbres fruiters (excepte el cirerer) lliures de pesticides, són els més recomanables. Ajuden a desgastar les ungles, els lloros s’entretenen arrancant-ne l’escorça amb el bec i pel fet de tenir diàmetres diferents estimulen la circulació de les potes de l’au. El gruix de la branca ha de ser l’adequat per a cada mida de lloro, de forma que s’hi pugui agafar amb seguretat clavant-hi les ungles. Com a alternativa, a les botigues podem trobar-hi penjadors recoberts d’un material lleugerament abrasiu que ajudarà a llimar les ungles del lloro.

TRACTAMENT DE MANEIG

Facilitar el bany o dutxa diària

Accés a la llum solar natural i no filtrada per finestres o vidres

En aus que viuen a l’interior de vivendes, establir un fotoperíode el més semblant al normal (8-12h de llum al dia com a màxim).

Canviar la localització de la gàbia, col·locant-la en llocs de pas o de concentració de gent per mantenir entretingut al lloro.

Facilitar una gàbia més gran on hi sigui possible realitzar més exercici.

Fomentar l’ús de bec i potes introduint dins la gàbia elements com CORDES, cadenes, gronxadors, diverses barres… així el lloro podrà escalar des del terra fins al sostre de la gàbia fent servir aquests elements.

Oferir la possibilitat de períodes de semi-llibertat vigilada.

Afagir un niu o estructura similar a la gàbia, com àrea on el lloro pugui amagar-se i aillar-se.

Fomentar i incrementar la relació propietari-au.

Realitzar canvis freqüents de mobiliari de la gàbia per motivar l’interès a la investigació per part de l’au.

Variar i introduir nous joguets un cop l’ocell s’hagi cansat d’ells (campanes, miralls, cascabells…)

Facilitar elements cap els quals redireccionar l’afany per picar (troncs amb escorça I fulles… )

Entrenament basat en el reforç positiu (premiarem totes les conductes o exercicis ben realitzats amb un “molt bé” i un premi). Amb l’entrenament aconseguirem mantenir actiu física i mentalment la nostra au, i construir un vincle afectiu entre propietari i lloro.

PICATGE

El picatge és la conducta de una au de mossegar-se i arrancar-se les seves pròpies plomes o les dels seus companys de gàbia. És un dels problemes de comportament més habituals, complexes i difícils de tractar en psitàcides. En casos extrems arriben a automutilar-se picant-se la pell i la musculatura.

És un problema típic d’aus en captivitat ja que no s’ha descrit cap cas en animals en llibertat.

El seu origen pot ser multifactorial, degut a patologies orgàniques, problemes de comportament o maneig.

El tractament de problemes de picatge d’origen etològic pot ser complex i molts cops improductiu. S’ha d’investigar la causa i paliar-la. A vegades resolent les causes orgàniques el problema persisteix per causes etològiques havent-se convertit en una conducta obsessiva-compulsiva o bé per reclamar l’atenció del propietari. És per això que cal evitar fer-li cas al lloro quan aquest es toqui el plomatge, no castigar-lo, no dir-li coses, no distreure’l, no renyar-lo… simplement ignorar-lo evitant reforçar aquesta conducta.

Per a solucionar el picatge etològic caldrà iniciar una bona teràpia d’entrenament i socialització, i ensenyar al nostre lloro a jugar amb les joguines interactives de la gàbia per tal que rebi un bon estímul físic i mental.

Verònica Sala i Roma

Col. B-4043

Veterinària d’exòtics

CISTITIS IDIOPÀTICA FELINA

2011-11-09T09:23:00.000-08:00

MANEIG AMBIENTAL DE LA CISTITIS IDIOPÀTICA FELINA

Es desconeix quina és la causa d’aquesta malaltia, però se sap que els gats que la pateixen són més sensibles a l’estrès, i per tant, són extremadament sensibles als petits canvis que es realitzin al seu entorn.

Quan aquests gats passen un llarg període de temps patint estrès, la inflamació de la bufeta urinària es manté convertint-se en un problema crònic. L’estrès no és la causa de la inflamació, però sí que és el responsable de la seva cronicitat.

Per tant, aquesta patologia no es controla només amb dieta i fàrmacs, sinó que implica modificacions en l’entorn del gat.

DIETA:

És necessari augmentar la ingesta d’aigua:

- Donar-li menjar humit (llaunetes) durant el tractament i progressivament introduir la dieta seca (pinso) al finalitzar el tractament.

- Administrar poca quantitat de menjar, però amb molt freqüència (10 ingestes al dia) repartides en poques ingestes al matí i moltes per la tarda/nit, ja que els gats són animals nocturns.

- Per augmentar el consumo d’aigua es poden fer glaçons de gel de gustos diversos (caldos, tonyina…), omplir d’aigua recipients no metàl·lics (preferiblement de ceràmica) repartits per la casa, fonts per a gats…

MODIFICACIÓ DE L’ENTORN:

Safata de sorra:

- Netejar-la diàriament retirant excrements i miccions.

- Si és possible fer servir sorres aglomerants i no fer servir mai sorres perfumades (als gats els hi molesta la olor).

- Situar la safata en llocs poc transitats o sense electrodomèstics sorollosos (rentadores centrifugant...).

Joc:

- Els gats juguen durant tota la seva vida, no només de cadells. Si no juguen augmenta el seu estrès i poden mostrar estats d’ansietat.

- Oferir una gran varietat de joguines (no totes de cop, anar canviant-les...): catnip, canyes de pescar amb plomes (joguines per a gats), caixes de cartró on amagar-se, arbres rascadors, oferir-li llocs on pugui estar a prop de les finestres i observar l’exterior, llançar o amagar premis de menjar per a gats perquè el gat els busqui...

Miccions fora de la safata:

- El gat sent dolor quan té orina dins de la bufeta inflamada, per això orina amb major freqüència i en llocs inadequats.

- No serveix de res castigar-lo, renyar-lo... perquè el gat ho fa per dolor, i l’únic que aconseguirem renyant-lo és augmentar l’estrès, fent que el problema es cronifiqui.

- Tancar-lo en una habitació tampoc ens ajudarà a reduir l’estrès ja que el gat és una espècia territorial que necessita explorar i passejar pel seu territori.

Feromones:

L’ús del feromones ens ajuda a crear un ambient estable pel gat ja que redueix els seus nivells d’estrès. Aquesta feromona té un efecte calmant sobre el nostre animal. El temps de tractament amb feromones dependrà de l’evolució i del nivell d’estrès del gat.

Convivència amb altres gats:

- Els gats per naturalesa són animals solitaris, no viuen en grup. Les relacions entre els individus que conviuen junts es basen en la tolerància.

- Si els animals que conviuen junts no es toleren i s’inicia una baralla greu, el propietari ha de procurar distreure’ls sense espantar-los fent servir reclams (menjar, jocs...) o bé ruixar-los amb un esprai d’aigua (no cridar-los perquè augmenta l’estrès i l’agressivitat). - Si el problema persisteix, consultar amb un etòleg.

Canvis a casa:

- Anotar possibles canvis succeïts des del inici del problema o bé anteriors al problema de micció inadequada (mudances, canvi de rutines, canvi de parella, mort d’una altre mascota…) per tal de descobrir la causa/s inicial/s del quadre d’estrès.

Verònica Sala

Veterinària i Educadora Canina

Col. B-4043

PAUTES POGONA VITTICEPS

2011-09-29T12:05:00.000-07:00

PAUTES POGONA VITTICEPS

Les Pogones o “dragón barbudo” és una espècie que darrerament s’ha fet molt popular degut al seu comportament dòcil i apte pel maneig, una mida moderada i per ser una espècie relativament fàcil de mantenir per propietaris amb poca experiència.

Pogona vitticeps és una espècie terrestre, semi-arbòria i diürna.

ALLOTJAMENT

No és molt exigent pel que fa les condicions de manteniment, necessita espais amb refugis abundants, troncs grans i àrees d’insolació. Poden allotjar-se tant en terraris d’interior com en instal·lacions d’exteriors.

Terrari semidesèrtic:

Ha de tenir suficient superfície disponible per còrrer. Cal que tingui instal·lada una font de llum ultravioleta que caldrà canviar cada 6-12 mesos, una zona sorrenca compactada (si es pretèn fer-la criar) i diversos refugis on pugui amagar-se si ho desitja (2-3 per terrari) i un parell de troncs perquè s’hi pugui enfilar per prendre el sol. L’ideal és que tinguin una làmpara de llum vertical (llum d’infrarrojos, de vapor de mercuri, ceràmica o incandescent) amb suficient potència com per donar escalfor des del sostre del terrari, però sense que la pogona arribi a estar mai en contacte amb la font tèrmica. Les temperatures sota aquest focus han d’oscil·lar entre 35-39ºC.

La temperatura nocturna del terrari es recomana que estigui al voltant dels 22-24ºC

ALIMENTACIÓ

La pogona és una espècie omnívora. La seva dieta ha de ser 50% vegetals (flors silvestres, figues, fruites dolces i vegetals rics en proteïnes i fibra) i 50% proteïna (grills, cucs i cries de ratolí sense pèl)

Cal que la dieta sigui el més variada possible per tal que la pogona no s’avorreixi de menjar sempre el mateix i perdi l’interès.

Les fruites i verdures les posarem a la seva disposició durant tot el dia tallades a trossets petits segons la mida de la pogona. Quan les fruites o verdures es facin malbé, les retirarem. Li oferirem de mica en mica els diferents tipus de fruita i verdura per saber quins prefereix i quins digereix millor (observar les femtes). L’aliment de presa viva és preferible que sigui criat en captivitat per evitar presència de pesticides o insecticides o altres tòxics. En pogones juvenils els hi oferirem presa viva uns 2 cops al dia.

Presa viva: grills, saltamartins (saltamontes), cucs de farina, cucs de mel (donar esporàdicament perquè porten molt greix), cries de ratolí sense pèl (1-2 cops/setmana), cuques cries o juvenils amb la closca poc dura (cucarachas), cucs de terra (lombrices), cargols…

Fruites i verdures: mongeta verda, pastanaga, endívies, lletsons (diente de león), col, poma, pera, maduixa, raïm, canonges, rúcula, fulla de morera, pètals de rosa…

Cal evitar o donar en poca quantitat: enciam, espinacs i tomàquet ja que tenen un elevat contingut en fòsfor i oxalats.

Verònica Sala i Roma

Veterinària d’exòtics

Educació del Cadell: Els 12 consells bàsics davant l´arribada del cadell

2011-09-28T11:54:00.000-07:00

Educació del cadell

ELS 12 CONSELLS BÀSICS DAVANT L’ARRIBADA DEL CADELL

1- Respecta les necessitats del cadell i estableix unes rutines de passeig i alimentació:

- Menjar adequat a la seva edat 2-3 cops/dia, i aigua sempre disponible.

- Passejos 2-3 cops/dia: aporten exercici físic i estimulació mental.

- Contacte social: permet que el teu cadell interaccioni amb altres gossos i persones de diferents edats (socialització)

- Joc: és molt important en aquesta etapa, a través del joc aprenen moltes conductes naturals, és imprescindible que el nostre gos jugui amb altres gossos o bé amb nosaltres utilitzant joguines per tenir un gos equilibrat.

- Rutines: ajuden a reduir l’estrès del cadell perquè li aportem una estabilitat en l’entorn on viu. Li donarem els àpats i realitzarem els passejos cada dia a les mateixes hores.

2- Aprendre llenguatge bàsic (les 4 postures bàsiques)

Acostament no amigable	Acostament amigable
Apaivagament	Demanda de joc

3- Premiar-lo quan faci una cosa bé: premiarem immediatament després que hagi fet l’acció que ens agrada.

4- No recompensar les coses que no ens agradin (salts, lladrucs…): Ignorarem sempre totes aquelles accions que no ens agraden perquè deixi de fer-les.

5- Promoure el comportament tranquil del gos: afavorim una actitud calmada a través de carícies o bé premis que no els excitin massa. En aquest cas no recompensarem amb el joc perquè activaria massa a l’animal i nosaltres volem que es mantingui calmat.

6- Evitar el càstig: si ignorem les conductes indesitjades acabaran desapareixent.

7- Ensenyar al gos a fer les necessitats allà on toca (pautes d’eliminació adequades): premiarem el cadell quan orini o defequi al lloc on volem i l’ignorarem quan ho faci on no toqui.

8- Ensenyar-lo a estar sol: per tal de prevenir i evitar l’aparició problemes d’ansietat per separació

9- Acostumar-lo a cedir el plat del menjar, joguines i altres objectes:

- No deixar objectes que no vull que agafi al seu abast

- Intercanviar objectes per un joguet o un premi

- Treballar la ordre “deixa” amb premis

*Si li prens un objecte sense donar-li res a canvi, aprèn a ser possessiu.

10- Acostumar-lo a la manipulació: raspallar-lo, neteja de dents, neteja d’oïdes, tall d’ungles, que es deixi obrir la boca...

11- Ser consistents en les pautes i les normes de convivència

12- Davant qualsevol dubte sol·licitar ajuda (assessorament professional)

VERÒNICA SALA

Llicenciada en Veterinària col. B-4043

Educadora Canina

Animals Exòtics

2011-07-15T03:11:00.000-07:00

NOUS ANIMALS DE COMPANYIA

Els principals motius pels quals sovint no ens decidim a tenir un animal a casa són la falta d’espai i de temps que requereixen. I és que quan pensem en animals de companyia el primer que ens ve al cap és un gos o potser un gat.

Actualment, però, hi ha moltes alternatives a les mascotes de més gran tamany que necessiten espai per fer exercici i sortides freqüents al carrer.

Es tracta de petits animals que s’adapten molt millor al nostre ritme de vida: no necessiten jardí, no els hem de treure a passejar i podem deixar-los a càrrec dels nens que estaran encantats de tenir-los com a mascota.

Us en presentem uns quants:

- Petits mamífers: els preferits pels més petits de la casa.

- Hàmsters: Són els més petits i coneguts. Els agrada jugar amb rodes i túnels quan es fa fosc però passen el dia adormits.

- Conills nans: Solen ser sociables i molt dòcils.
- Fures: Les més juganeres. Les podem deixar soltes per casa si vigilem que no s’amaguin en algun forat. Fins i tot les podem treure a passejar amb un collar i una corretja.

- Rèptils: L’alternativa més exòtica. Requereixen unes condicions de manteniment especials en terraris on controlarem la temperatura i la humitat. Si els adquirim de petits i els acostumem a la nostra presència seran dòcils i manejables. Amb una bona qualitat de vida poden viure molts anys.

- Tortugues: Les més populars del grup. D’aigua o de terra. Són les que viuran més anys sempre i quant les mantinguem en condicions adequades.

- Iguanes: Les que es venen a les botigues d’animals són joves i de petit tamany. En les condicions adequades poden créixer fins més d’un metre.

- Serps: Des les pitons fins les boes. N’hi ha varietats de totes mides, la majoria no són verinoses

- Camaleons: N’hi ha diverses varietats. Són de petit tamany i molt tranquils.

- Aus: Des dels petits canaris i periquitos fins als més grans com el Lloro Gris

Africà passant per Cotorres, Agapornis, etc

Abans de comprar un animal exòtic és convenient que us informeu de la seva procedència i de les condicions de manteniment en l’establiment que el comercialitza. Malauradament hi ha alguns comerços que ofereixen al comprador espècies protegides, animals criats en captivitat o mascotes en un estat de manteniment precari. Tot això tindrà de forma assegurada problemes a nivell sanitari en un futur més o menys immediat.

Podeu demanar assessorament al veterinari perquè us ajudi en l’elecció de la nova mascota. Serà l’encarregat d’informar-vos bé de les seves característiques específiques: com i on l’heu d’allotjar, quina és la seva alimentació, com l’heu de manejar...

Un cop us hagueu decidit porteu-lo al veterinari perquè el visiti. Caldrà desparasitar-lo i vacunar-lo segons convingui a cada cas.

És recomanable fer-ne revisions periòdiques per controlar de forma constant el seu estat de salut.

Úrsula Vilamajó Ferrer

COVB 3542

Assegurança Veterinària

2011-06-22T12:11:00.000-07:00

Assegurança Veterinària per MALATIA i ACCIDENT.

Educació del Gatet

2011-04-16T02:13:00.000-07:00

PAUTES BÀSIQUES D’EDUCACIÓ DEL GATET

De la mateixa manera que ens informem i preparem davant de l’arribada d’un nadó a casa, és desitjable fer-ho també quan adquirim un nou animal. Els problemes de comportament, en contra del que sovint es pensa, són molt freqüents i suposen una falta de benestar tant per nosaltres, els propietaris, com per a les nostres mascotes, fins al punt de ser causa d’abandonament o d’eutanàsia. Alguns d’aquests problemes poden evitar-se amb una informació adequada i una bona educació del gatet, i és amb aquest objectiu que us presentem unes pautes bàsiques que intenten resoldre els dubtes que se’ns presenten quan comencem a conviure amb un nou animal: la prevenció és la millor medecina.

LA SOCIALITZACIÓ

El període de socialització comprèn des de la segona fins a la setena setmanes d’edat. En ell s’adquireixen les pautes de conducta social, tant amb altres gats com amb les persones, l’habituació als estímuls ambientals i l’adquisició dels hàbits higiènics. És molt important que el gatet tingui contacte amb altres gats, perquè pugui reconèixer als individus de la seva pròpia espècie i contacte amb gossos i persones diferents, inclosos els nens, per evitar en un futur problemes de por i agressivitat.

A més, és aconsellable que en aquesta etapa s’habituïn a l’ambient i als sorolls propis de la ciutat.

ADQUISICIÓ D’HÀBITS HIGIÈNICS

CARACTERÍSTIQUES DE LA SORRA I LA SAFATA

Cada gat pot tenir unes preferències individuals pel que fa al tipus de safata i de sorra: el que agrada a uns, pot no agradar a altres. No obstant, sí que hi ha certes característiques generals que ens poden servir d’orientació.

En general es recomana que hi hagi, com a mínim, tantes safates com gats convisquin junts. Les safates cobertes no són massa recomanables. Les dimensions de la safata han de ser, com a mínim 1.5 vegades la longitud del cos del gat, amb uns marges no massa alts, que permetin que el gatet pugui entrar-ne i sortir-ne amb facilitat. S’hauria de col·locar allunyada de fonts de soroll (com rentadores o rentavaixelles) o de llocs de pas (com la cuina), és a dir, hem de proporcionar-los certa “privacitat”.

Pel que fa a la sorra

La sorra bruta amb orina o femtes s’hauria de retirar a diari, reomplint la safata amb sorra neta; i s’hauria de renovar del tot una o dues vegades cada setmana, netejant la safata amb detergents suaus sense olors fortes. Una neteja insuficient de la safata i de la sorra pot fer que el nostre gat orini a altres llocs menys recomanables.

APRENDRE A ORINAR I DEFECAR A LA SAFATA

És fonamental ser conscients que el nostre cadell no adquirirà uns hàbits de forma immediata; és més, alguns animals tarden 6 mesos o més en adquirir-los, de manera que ens de revestir de grans dosis de paciència. El mètode més recomanat actualment per ensenyar-lo a orinar i defecar és l’anomenat “aprenentatge lliure d’errors” i consisteix en premiar al nostre cadell quan orini o defequi al lloc que nosaltres hem escollit, però no castigar-lo quan ho faci a un altre lloc: acostar-li el morro a la orina és completament ineficaç. Per això, és important reconèixer els moments i situacions en els que el nostre cadell pugui tenir la necessitat d’orinar o defecar. Abans de fer-ho, els gossos solen fer unes voltes en cercle i ensumar el terra. Com a norma general, solen orinar o defecar en tres situacions:

- Després de despertar-se

- Després d’un període de joc

- Després de menjar o beure

Quan puguem vigilar al nostre cadell:

- Hem de supervisar a l’animal en tot moment.

- Quan faci unes voltes sobre sí mateix o ensumi el terra, l’hem de distreure picant les mans, i el portarem al lloc escollit perquè orini, on haurem col·locat uns papers de diari.

- Un cop estigui col·locat al seu lloca, esperarem una estona, i en el cas que orini o defequi als diaris, el premiarem amb menjar o unes carícies.

Quan no puguem vigilar-lo:

- Es pot preparar una habitació, on en un racó col·locarem la seva menjadora, l’abeurador i el seu llit, i al racó oposat, el més allunyat possible, col·locarem uns papers de diari, que anirem canviant quan s’embrutin. Els gossos tenen una tendència natural a orinar i defecar lluny del seu lloc de descans, i nosaltres aprofitem aquesta tendència per ensenyar-li els hàbits d’eliminació.

Orinar i defecar al carrer:

- Com ja hem comentat abans, els gossos acostumen a orinar i defecar després de menjar, jugar o descansar, de manera que intentarem treure’l al carrer en aquests moments

- Si el nostre cadell eliminar al carrer, el premiarem amb menjar o carícies. S’ha d’evitar, acabar el passeig just després de que hagi orinat, ja que alguns gossos aprenen a no orinar al carrer per evitar tornar a casa.

RASCAR

Rascar és una conducta normal dels nostres gats, i sembla que obeeix a diferents funcions, com poden ser la comunicació (mitjançant senyals visuals i olfactives), el bon manteniment de les ungles i l’estirament muscular. La majoria prefereixen rascadors verticals, tot i que n’hi ha que els prefereixen horitzontals. La base ha de ser forta, que resisteixi la força amb la que el gat rasca i evitar, així, accidents. El rascador s’hauria de situar a un lloc on li agradi estar, ja sigui prop d’una finestra, o al costat d’on dorm.

PREMIS I CÀSTIGS

Els premis que s’utilitzen amb major freqüència són el menjar, el joc i el contacte social, és a dir, les carícies. Perquè el premi sigui eficaç s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que es vol potenciar, perquè, d’aquesta manera, el nostre gos pugui realitzar una associació clara entre el premi i la conducta que ha dut a terme.

El càstig, igual que el premi, s’ha d’aplicar immediatament després de la conducta que volem eliminar; castigar una conducta que el nostre cadell ha fet una estona abans no té cap eficàcia, i a més, pot tenir conseqüències negatives. D’aquesta manera, per exemple, no té sentit castigar al nostre gos quan arribem a casa i trobem orina al menjador, perquè pot ser que hagi orinat vàries hores abans. En aquest cas, el càstig només seria útil si “enganxéssim” al nostre cadell fent-ho.

El càstig ha de ser aplicat cada vegada que el nostre cadell realitza la conducta que volem eliminar, i l’hem d’aturar en el mateix instant en el que l’animal canviï la seva actitud. A més, aquest canvi d’actitud ha de ser premiat, amb carícies, jocs o menjar. D’aquesta manera el cadell aprèn què pot i no pot fer.

Actualment es desaconsella completament el càstig físic perquè produeix dolor al nostre animal i en algunes ocasions, poden iniciar un conflicte que desencadeni un atac, i en conseqüència, un risc per nosaltres. S’han d’evitar els càstigs físics com colpejar-lo amb la mà o amb un diari, subjectar-lo fermament... No obstant, es recomanen altres formes de càstig, depenent de la conducta que es vegi implicada:

- Càstig verbal: consisteix en pronunciar, per exemple, “NO” amb un to de veu ferm i sec

- Privació de recompensa: quan la conducta que desitgem eliminar ens implica directament, com per exemple, que el nostre gos ens salti al damunt quan arribem a casa, En aquest cas, la millor opció consisteix en ignorar a l’animal fins que aquest comportament acabi, i donar-li atenció només quan estigui calmat. En altres casos, el millor és traslladar-lo a una habitació on no pugui tenir contacte amb nosaltres: aquesta forma de càstig s’anomena “temps fora”. Aquest tipus de càstig no hauria de perllongar-se més de 30 segons.

EL JOC

És una de les activitats més importants pel gos, en especial quan encara és un cadell: una estimulació insuficient pot resultar en problemes de comportament en un futur; a més, ens permet compartir uns moments al dia amb la nostra nova mascota i promoure la seva activitat física. La forma de jugar amb ell pot influir en el comportament del gos adult, per això és important fer-ho e forma adequada. Els jocs que imiten les lluites o en els que es competeix per una peça de roba poden incrementar la tendència a mossegar i a l’aparició de conflictes entre nosaltres i el nostre animal; per altra banda, els jocs de perseguir llums làser poden facilitar una conducta compulsiva. Per aquesta raó, és recomanable evitar aquests tipus e jocs.

En general es recomanen entre 15-30 minuts de joc 1 o 2 vegades al dia, tot i que les necessitats varien en funció de la raça i de cada gos.

JUGAR AMB ELL

El joc ideal és el de “llançar i recollir”, per exemple, una pilota

QUAN ESTIGUI SOL

El nostre cadell també juga en solitari; les joguines adequades per fer-ho son les de tipus “kong”, que consisteixen en objectes de cautxú molt resistents que poden omplir-se de menjar i permeten distreure al cadell quan no ens trobem al seu costat.

JOGUINES

És recomanable que el nostre gos tingui només 1 o 2 joguines i evitar proporcionar-li objectes com tovalloles velles, sabatilles... per evitar que pugui confondre en un futur els nostres objectes amb les seves joguines i destrossi els nostres utensilis quotidians.

Per qualsevol aclariment, dubte o problema de conducta, si us plau, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.

Centre Clínic Veterinar Dr Santi Ribell

Educació del Cadell

2011-04-16T02:10:00.000-07:00

PAUTES BÀSIQUES D’EDUCACIÓ DEL CADELL

De la mateixa manera que ens informem i preparem davant de l’arribada d’un nadó a casa, és desitjable fer-ho també quan adquirim un nou cadell. Els problemes de comportament, en contra del que sovint es pensa, són molt freqüents i suposen una falta de benestar tant per nosaltres, els propietaris, com per les nostres mascotes, fins al punt de ser causa d’abandonament o d’eutanàsia. Alguns d’aquests problemes poden evitar-se amb una informació adequada i una bona educació del cadell, i és amb aquest objectiu que us presentem unes pautes bàsiques que intenten resoldre els dubtes que se’ns presenten quan comencem a conviure amb un nou cadell: la prevenció és la millor medecina.

LA SOCIALITZACIÓ

El període de socialització comprèn des de la tercera fins a la dotzena setmanes d’edat. En ell s’adquireixen les pautes de conducta social, tant amb altres gossos com amb les persones, l’habituació als estímuls ambientals i l’adquisició dels hàbits higiènics. És molt important que el cadell tingui contacte amb altres gossos, perquè pugui reconèixer als individus de la seva pròpia espècie, i contacte amb persones diferents, inclosos els nens, per evitar en un futur problemes de por i agressivitat.

A més, és aconsellable que en aquesta etapa s’habituïn a l’ambient i als sorolls propis de la ciutat. Per norma general, es recomana que els cadells no surtin al carrer fins que s’hagin completat les seves primeres vacunacions, de manera que l’habituació als estímuls ambientals es pot dur a terme sortint al carrer amb el cadell en braços.

ADQUISICIÓ D’HÀBITS HIGIÈNICS

- Després de despertar-se

- Després d’un període de joc

- Després de menjar o beure

Quan puguem vigilar al nostre cadell:

- Hem de supervisar a l’animal en tot moment.

- Quan faci unes voltes sobre sí mateix o ensumi el terra, l’hem de distreure picant les mans, i el portarem al lloc escollit perquè orini, on haurem col·locat uns papers de diari.

- Un cop estigui col·locat al seu lloca, esperarem una estona, i en el cas que orini o defequi als diaris, el premiarem amb menjar o unes carícies.

Quan no puguem vigilar-lo:

Orinar i defecar al carrer:

- Com ja hem comentat abans, els gossos acostumen a orinar i defecar després de menjar, jugar o descansar, de manera que intentarem treure’l al carrer en aquests moments

- Si el nostre cadell elimina al carrer, el premiarem amb menjar o carícies. S’ha d’evitar, acabar el passeig just després de que hagi orinat, ja que alguns gossos aprenen a no orinar al carrer per evitar tornar a casa.

ACOSTUMAR-SE A ESTAR SOL

Els gossos són animals socials, és a dir, estableixen llaços amb els seus companys d’espècie, però també amb els seus propietaris, és a dir, que en certa manera, els consideren la seva manada. Aquesta característica, positiva en un principi, pot portar als nostres cadells a desenvolupar un excés de dependència i a mostrar una gran ansietat en separar-se dels seus propietaris. Per evitar aquests problemes, és convenient habituar al cadell des de el primer moment a quedar-se sol. En general, s’acostuma a creure que com més temps passi sol el cadell, millor, però això pot espantar-lo molt i provocar l’efecte contrari el desitjat. El procés d’habituar-lo a la separació ha de ser gradual, és a dir, començar en un principi amb separacions de pocs minuts de durada i anar-les incrementant fins a períodes de més durada. Per això, s’aconsella col·locar-lo en un lloc familiar. És molt important recordar que s’ha d’evitar tornar a casa per consolar-lo si el nostre cadell plora quan ens en separem, perquè en aquest as, estaríem reforçant aquesta conducta.

PREMIS I CÀSTIGS

- Càstig verbal: consisteix en pronunciar, per exemple, “NO” amb un to de veu ferm i sec

EL JOC

En general es recomanen entre 15-30 minuts de joc 1 o 2 vegades al dia, tot i que les necessitats varien en funció de la raça i de cada gos.

JUGAR AMB ELL

El joc ideal és el de “llançar i recollir”, per exemple, una pilota

QUAN ESTIGUI SOL

JOGUINES

OBEDIÈNCIA BÀSICA

Cada cop més, es recomana que tots els animals rebin un entrenament bàsic en obediència. És important perquè ens permet mantenir una convivència adequada amb el nostre gos, ens proporciona un major control i seguretat, i a més, ajuda a prevenir problemes de comportament reus com l’agressivitat o una excessiva dependència.

En contra del que sovint es creu, els gossos poden ser ensinistrats ja de cadells, tot i que és convenient esperar a què els nostres gossos s’adaptin a la seva nova llar. A més, els cadells solen distreure’s amb major facilitat que en l’etapa adulta, pel que es recomana esperar unes poques setmanes després de l’arribada del cadell a casa per iniciar una obediència bàsica.

Per qualsevol aclariment, dubte o problema de conducta, si us plau, no dubteu en posar-vos en contacte amb nosaltres.

Centre Clínic Veterinar Dr Santi Ribell

LLIMAT DE MOLARS EN CONILLS

2011-03-26T05:54:00.000-07:00

PROBLEMES DENTALS EN CONILLS I ROSEGADORS

Un 40% dels conills i dels rosegadors mantinguts com a mascota presentaran en un moment o altre de la seva vida problemes de sobrecreixement de dents.

La dentició dels conills i dels petits rosegadors es caracteritza per créixer de forma contínua durant tota la seva vida. Es tracta d’una adaptació a la seva dieta basada en vegetals molt fibrosos que desgasten les peces dentals de forma important.

Les peces dentals estan col·locades de tal manera que durant la masticació dels aliments freguen entre sí i amb el menjar provocant un desgast equilibrat de totes elles.

Si aquest desgast no es produeix de forma correcta les dents creixen generant puntes que poden clavar-se a la llengua o a les galtes, les arrels s’enfonsen cap a la mandíbula provocant inflamació i dolor, els incisius es corben i es claven al paladar o surten de la boca, etc. Aquest sobrecreixement sol complicar-se amb dolor, infeccions orals i incapacitat de menjar. L’anorèxia provoca que els animals es debilitin i que puguin arribar a morir.

Les causes d’aquest problema són diverses i s’associen a malformacions congènites de les dents, dietes pobres en fibra i traumatismes en animals en creixement.

La prevenció es basa, doncs, en administrar una dieta correcta rica en fibra i evitar les caigudes i cops en cadells.

En les revisions al veterinari mirarem sempre l’estat de les dents i, en cas necessari, recomanarem la realització d’un llimat correctiu.

Úrsula Vilamajó

Veterinària

BonoVet Maxi - BonoVet Mini - BonoVet Exòtic

2011-03-26T03:28:00.000-07:00

http://www.santiribell.com/

Ens complau presentar-vos BonoVet, una nova manera de tenir cura dels vostres animals de companyia.

Hem creat el BonoVet per poder seguir oferint un servei de qualitat amb uns preus competitius que creiem que poden facilitar el seguiment per part nostre de la salut de les vostres mascotes.

En els documents adjunts trobareu el fulletó explicatiu i les condicions del BonoVet Maxi i BonoVet Mini. Aquestes condicions també són aplicables als animals exòtics. Degut a la particularitat de cada espècie donem diferents tipus d´opcions pel BonoVet Exòtic.

Ens complau molt poder oferir-vos aquesta novetat i al mateix temps poder seguir gaudint de la vostra fidelitat.

Salutacions,

Santi Ribell i Úrsula Vilamajó.

Estenòsi foses nasals en Bulldog Francès.

2011-03-12T03:58:00.000-08:00

Definició de Nas (Piràmide Nasal):

Òrgan de l' olfacte dels vertebrats, de conformació molt diversa, que consta bàsicament de dues bosses —o una (ciclòstoms)— situades a la part anterior del cap i obertes a l'exterior per un nombre d'orificis que oscil·la entre els dos parells per bossa (peixos) i un orifici per bossa (els altres vertebrats).

En els ciclòstoms, l'única bossa s'obre a l'extrem del musell o a la part superior del cap. En tots els vertebrats, llevat dels ciclòstoms i dels peixos no crossopterigis, les cavitats nasals es comuniquen a través del sostre de la boca amb la faringe i formen les coanes, la qual cosa permet que, a més d'acomplir la funció olfactòria, serveixin com a vies respiratòries. A l'interior d'aquestes bosses hi ha cèl·lules olfactòries, i en els rèptils i els mamífers apareixen els carnots, a fi d'augmentar la superfície olfactòria i de condicionar l'aire. En els ocells, el nas és molt poc desenvolupat. En els mamífers és ben desenvolupat, excepte en els marins i en els primats superiors, i, com en els cocodrils, existeix un conducte nasofaringi que duu l'aire per sobre del paladar secundari fins a la faringe.

Fotografia Aclaridora:

Elongació del paladar tou en Bulldog Francès.

2011-03-12T03:39:00.000-08:00

Dins de la Síndrome del Braquicefàlic, trobem la Estenòsi de foses nasals i l´ Elongació del paladar tou. Per entendre millor aquestes patologies, us mostrarem la definició detallada i una fotografia aclaridora.

Definició de Paladar:

Sostre de la cavitat bucal i sòl de la cavitat nasal.

De forma còncava en el sentit transversal i en l'anteroposterior, és constituït per una part òssia —integrada per la unió de les cares inferiors de les apòfisis palatines dels maxil·lars superiors i la cara inferior de la porció horitzontal d'ambdós ossos palatins— i per una part tova, formada pels plans musculars, fibrosos i mucosos del vel, que representa una vàlvula destinada a interceptar la comunicació entre la faringe i la fossa nasal posterior.

Fotografia Aclaridora:

DIETA PER A TORTUGUES D´AIGUA

2011-03-11T03:24:00.000-08:00

DIETA PER A TORTUGUES DE TERRA

2011-03-11T03:19:00.000-08:00

DIETA PER A IGUANES

2011-03-11T03:16:00.000-08:00

DIETA PER A LLOROS I SIMILARS

2011-03-11T03:14:00.000-08:00

DIETA PER A ROSSEGADORS PETITS

2011-03-11T03:11:00.000-08:00

DIETA PER A CONILLS

2011-03-11T02:51:00.000-08:00

Benvinguda

2011-03-04T06:23:00.000-08:00

Benvinguts al BLOC de la Clínica Veterinària Dr santi Ribell.

Aquesta setmana ens han portat una cobaia amb un dèficit brutal de Vitamina C!

l'animalet ha arribat fet un nyap...amb les articulacions desgastades, molt prim i amb molt poques ganes de viure...

El propietaris no sabien que LES COBAIES NECESSITEN VITAMINA C a la seva dieta!!

Ningú no els havia explicat quins són els requisits mínims perquè el seu animal de companyia tingués una salut de ferro...

És així com ha nascut el Bloc de la Clínica Veterinària Dr Santi Ribell.
Amb la intenció d'aportar-vos informació, novetats, notícies i anècdotes que veiem al dia a dia de la nostra clínica perquè ens serveixin a tots per conèixer una mica més el món de les nostres mascotes i poder-los cuidar cada dia millor.

Per començar, us pengem la Dieta recomanada per a Cobaies, perquè no tingueu cap dubte de què és el que han de menjar aquests petits animalons!